divendres, 3 de gener de 2014

Qui aprofita del populisme?

El 2014 torna a ser un any electoral, amb les eleccions europees previstes pel 25 de maig. Unes eleccions que han obert vells debats, com el de la major participació de la ciutadania en les decisions que s’adopten en el marc europeu, que presenten la possibilitat de veure si hi ha alternativa a les polítiques per canviar la situació actual de milions de famílies del sud europeu, i que tornen a obrir els fantasmes de la possible força dels partits populistes en el Parlament Europeu que es derivi de les eleccions. Perquè tornam a plantejar el populisme com una de les amenaces d’aquestes eleccions? Existeix realment un tsunami populista a Europa? Pensam que les forces anti-europees guanyaran encara més pes en el Parlament d’Estrasbourg? Les tres preguntes tenen una resposta complexa, encara que a Europa hem observat progressivament des de l’arribada al poder municipal del Front Nacional a un poblet de França, Droux, en el 1983, com els moviments populistes s’han implantat progressivament en el paisatge nacional i comunitari. Però el més rellevant, al meu parer, és saber a qui aprofita la presència i l’emergència del populisme a escala tant de cada un dels països de la Unió com a escala europea. Quin és l’origen d’aquesta situació? És evident que el continent europeu passa per un moment difícil (per no dir crític) tant de legitimitat com de credibilitat, tant en el marc de la seva governança intracomunitària, com de la seva presència en el món, com de la gestió que ha fet de la crisi, especialment en els països com Grècia, Itàlia, Espanya, Irlanda i Portugal. I mentre tractam de comprendre quines alternatives tenim al dèficit de governança, al dèficit de la nostra política exterior comú, al dèficit de la legitimitat de les decisions adoptades i a les pròpies polítiques d’austeritat i de reforma clarament liberal que tants de llocs de feina han destruït, és evident que la societat actual, especialment la classe mitja, viu un moment que es pot qualificar de mobilitat descendent, o el que diversos autors europeus han qualificat de déclassement. Avui hi ha una gran majoria social que està convençuda que viurà pitjor en els pròxims anys que els seus pares, o que fins i tots que els seus avis. L’atur per exemple a Espanya dels joves supera el 50%, i a la resta de països europeus dobla en general la mitjana de l’atur. Això no només és una percepció, és una evidència que ja es va iniciar amb la primera crisi del petroli, en els anys setanta, quan moltes famílies van veure després en els anys 1980 i 1990 veure drets retallats, llocs de feina fixes desaparèixer, i patir en carn pròpia la pèrdua d’un model de vida que amb la globalització encara s’ha accentuat més. La classe treballadora va ser la primera que ho va patir, però amb la globalització la situació s’ha ampliat, i avui és una realitat que la part més modesta de la classe mitjana perceb que ha perdut peu, i per tant és sent en una clara situació de mobilitat descendent. Un dels efectes d’aquest fenomen és la batalla oberta entre aquests sectors “perdedors” de les successives crisis, i posteriorment de la globalització. És una guerra entre els sectors que veuen sempre que hi ha algú més que amenaça, que aprofita, o que ens roba; l’immigrant que roba el treball, el funcionari que és un privilegiat que no fa feina, Europa com un element que ens ha portat fins aquí, el polític com un lladre, etcètera. Lògicament, a qui aprofita aquesta situació? Sembla que les causes profundes de la situació que viuen milions de famílies, el cas per exemple d’Espanya és més que evident amb cinc milions d’aturats, milers de persones que han perdut la seva primera vivenda, no és el primer objectiu a idenfiticar, i per això moltes persones es demanen perquè no ens trobam front a un estat de revolta permanent, i en canvi ens trobam amb sectors de les escales socials que pateixen la crisi econòmica i social cercant enemics, i que tenen en el populisme, com hem vist a Europa en aquests darrers anys, molt bon refugi. No és casualitat, per exemple, que avui el Front Nacional sigui capaç d’aspirar a ser la primera força política a França. Es atrevit afirmar que els populismes aprofiten la situació de status quo, però és obvi que els populismes són un mirall d’un desencant social que té en la recerca de culpables una de les sortides morals. Estic malament perquè hi ha culpables, i aquests culpables han de pagar. El problema és que els culpables no són més moltes vegades que altres víctimes de la profunda mutació a la que estam assistint, com tan bé ha escrit Alessandro Baricco en el seu llibre Els Bàrbars. I la mutació aprofita gairebé sempre als que no la pateixen, sinó als que la piloten.