dimecres, 2 de juliol de 2014

Europa, Europa


Les eleccions europees poden interpretar-se de diferents formes. En un moment en el que s'ha publicat un llibre com el de Thomas Piketty, que assenyala que la desigualtat tendeix a anar cap a les situacions del segle XIX, on una majoria cada vegada guanya més i una minoria pateix, Europa s'ha fraccionat.

Per una banda, la continuïtat, el laissez-faire, como si no passàs res. I per això el resultat deixa un Parlament europeu francament similar al que va acabar la legislatura. Una majoria de dretes, una socialdemocràcia que no arriba a ser força majoritària, i uns liberals que miren i observen, però que no lideren.

I en canvi, els extrems bullen. Una Europa tenyida de populisme, una Europa que crida des de l'esquerra que això no pot seguir així, que l'statu quo ha de canviar. Una sensació de contradicció, en tot cas. Europa necessita nous lideratges, i per això Renzi ha aparegut amb tanta força.

França sembla el mirall d'Europa, en canvi. Sense líders, sense respostes, sense mirar Europa com a eina per capgirar el futur. I així només queda una Alemanya cada vegada menys europea, i en canvi trobam una Europa cada vegada més alemanya, tot el contrari que va demanar Thomas Mann a la dècada dels cinquanta.

Comença ara una legislatura apassionant, però sembla que els líders la viuen sense passió. Veurem si hi ha oportunitats de canvi, o si Europa es continuarà autodestruïnt a pasos gegantins si segueix per aquest camí anodí i descafeinat.

divendres, 3 de gener de 2014

Qui aprofita del populisme?

El 2014 torna a ser un any electoral, amb les eleccions europees previstes pel 25 de maig. Unes eleccions que han obert vells debats, com el de la major participació de la ciutadania en les decisions que s’adopten en el marc europeu, que presenten la possibilitat de veure si hi ha alternativa a les polítiques per canviar la situació actual de milions de famílies del sud europeu, i que tornen a obrir els fantasmes de la possible força dels partits populistes en el Parlament Europeu que es derivi de les eleccions. Perquè tornam a plantejar el populisme com una de les amenaces d’aquestes eleccions? Existeix realment un tsunami populista a Europa? Pensam que les forces anti-europees guanyaran encara més pes en el Parlament d’Estrasbourg? Les tres preguntes tenen una resposta complexa, encara que a Europa hem observat progressivament des de l’arribada al poder municipal del Front Nacional a un poblet de França, Droux, en el 1983, com els moviments populistes s’han implantat progressivament en el paisatge nacional i comunitari. Però el més rellevant, al meu parer, és saber a qui aprofita la presència i l’emergència del populisme a escala tant de cada un dels països de la Unió com a escala europea. Quin és l’origen d’aquesta situació? És evident que el continent europeu passa per un moment difícil (per no dir crític) tant de legitimitat com de credibilitat, tant en el marc de la seva governança intracomunitària, com de la seva presència en el món, com de la gestió que ha fet de la crisi, especialment en els països com Grècia, Itàlia, Espanya, Irlanda i Portugal. I mentre tractam de comprendre quines alternatives tenim al dèficit de governança, al dèficit de la nostra política exterior comú, al dèficit de la legitimitat de les decisions adoptades i a les pròpies polítiques d’austeritat i de reforma clarament liberal que tants de llocs de feina han destruït, és evident que la societat actual, especialment la classe mitja, viu un moment que es pot qualificar de mobilitat descendent, o el que diversos autors europeus han qualificat de déclassement. Avui hi ha una gran majoria social que està convençuda que viurà pitjor en els pròxims anys que els seus pares, o que fins i tots que els seus avis. L’atur per exemple a Espanya dels joves supera el 50%, i a la resta de països europeus dobla en general la mitjana de l’atur. Això no només és una percepció, és una evidència que ja es va iniciar amb la primera crisi del petroli, en els anys setanta, quan moltes famílies van veure després en els anys 1980 i 1990 veure drets retallats, llocs de feina fixes desaparèixer, i patir en carn pròpia la pèrdua d’un model de vida que amb la globalització encara s’ha accentuat més. La classe treballadora va ser la primera que ho va patir, però amb la globalització la situació s’ha ampliat, i avui és una realitat que la part més modesta de la classe mitjana perceb que ha perdut peu, i per tant és sent en una clara situació de mobilitat descendent. Un dels efectes d’aquest fenomen és la batalla oberta entre aquests sectors “perdedors” de les successives crisis, i posteriorment de la globalització. És una guerra entre els sectors que veuen sempre que hi ha algú més que amenaça, que aprofita, o que ens roba; l’immigrant que roba el treball, el funcionari que és un privilegiat que no fa feina, Europa com un element que ens ha portat fins aquí, el polític com un lladre, etcètera. Lògicament, a qui aprofita aquesta situació? Sembla que les causes profundes de la situació que viuen milions de famílies, el cas per exemple d’Espanya és més que evident amb cinc milions d’aturats, milers de persones que han perdut la seva primera vivenda, no és el primer objectiu a idenfiticar, i per això moltes persones es demanen perquè no ens trobam front a un estat de revolta permanent, i en canvi ens trobam amb sectors de les escales socials que pateixen la crisi econòmica i social cercant enemics, i que tenen en el populisme, com hem vist a Europa en aquests darrers anys, molt bon refugi. No és casualitat, per exemple, que avui el Front Nacional sigui capaç d’aspirar a ser la primera força política a França. Es atrevit afirmar que els populismes aprofiten la situació de status quo, però és obvi que els populismes són un mirall d’un desencant social que té en la recerca de culpables una de les sortides morals. Estic malament perquè hi ha culpables, i aquests culpables han de pagar. El problema és que els culpables no són més moltes vegades que altres víctimes de la profunda mutació a la que estam assistint, com tan bé ha escrit Alessandro Baricco en el seu llibre Els Bàrbars. I la mutació aprofita gairebé sempre als que no la pateixen, sinó als que la piloten.

dimecres, 13 de novembre de 2013

L'estat de la comunitat, a debat a la Fundació Alomar

El pròxim 26 de novembre del 2013 tendrà lloc el debat de Política General de la Comunitat Autònoma en un contexte d'efervescència social que s'ha generat arrel del conflicte educatiu i de depressió social degut a les retallades que han provocat aquests set anys de crisi econòmica global. La Fundació Alomar ha demanat a diversos experts, del món acadèmic i professional, que facin un anàlisi de com veuen l'estat de la nostra societat i de les nostres institucions a finals del 2013. Hem publicat el primer article sobre la Salut, de Joan Llobera. En els pròxims dies anirem publicant la resta de col.laboracions. Esperam que l'anàlisi permeti donar llum a la situació per la que passen els illencs.

dimecres, 9 d’octubre de 2013

Lampedusa, capital d'Europa

El gegant alemany que tornarà a dirigir Angela Merkel acaba de celebrar les seves eleccions, les més esperades dels darrers anys en el vell continent, i la única certesa és que el Fons Monetari Internacional FMI) segueix oferint unes previsions més que magres pels països del sud mediterrani. Grècia segueix en un espiral que la portarà segurament a una situació que arrossegarà en les pròximes dècades. Itàlia, en canvi, sembla que es capaç de combatre amb el seu primer enemic, el poderós i temible Silvio Berlusconi, que per primera vegada en 15 anys sembla que ha donat un primer pas (o li han fet donar) per acabar sortint de la vida pública italiana, i també europea. A França, un dels països que amb el relleu en el govern havia de fer canviar el ritme del continent, la crisi cada vegada és més visible, tot i que hi ha projectes com el dels "emplois d'avenir" per a gent jove i sense o amb pocs estudis que està funcionant millor del que es pensava- A Espanya l'atur segueix en xifres històriques, i malgrat els cants de sirena de la recuperació, la crisi s'ha instal.lat en el nostre imaginari col.lectiu, i també en la realitat quotidiana, en un país que sembla enredat en un procés de decadència davant la manca d'un projecte alternatiu de futur al que es va esfondrar amb el crack de la construcció. Però si els països del sud europeu no donen signes de recuperació, la minúscula illa de Lampudesa ens ha demostrat que Europa no està a l'alçada, ni tampoc les seves institucions, ni tampoc els Estats membres que la conformen. Davant la tragèdia més gran que han passat davant les costes europees i italianes en els darrers anys, tant la Comissió com el Govern italià s'han acusat recíprocament de les culpes, han arribat amb més d'una setmana de retard al lloc dels fets, i quan ho han fet, ha estat per ser esbroncats. Personalment, jo hagués fet el mateix, esbroncar autoritats que front a la desaparició de vides humanes han parlat de competències, front a una situació d'emergència, han cercat culpables i exculpar-se al mateix temps. Lampedusa ha estat aquests dies la capital d'Europa, per la manca de resposta política a situacions que no acceptaríem en altres indrets del planeta. Els boats people dels anys setanta són avui els immigrants que proven a escapar de Siria, de Sudán o de Libia. Persones que només cerquen una vida millor, i que Europa contesta amb agents d'aduanes. Per supost, és evident que hi ha d'haver unes competències que suposin més cooperació entre els Estats a l'hora del control de les fronteres, que hi hagi també una repartició de l'immigració entre els Estats membres, que hi hagi polítiques en origen, i que per supost hi hagi més recursos per evitar les xarxes criminals. I clar, també és necessària una clarificació de les competències. Però davant una situació d'emergència humanitària, davant un moment a on sabem que milers de ciutadans volen escapar de Siria, quan sabem que a la República Centreafricana hi ha una crisi, la resposta és mirar cap a una altra banda, i iniciar una guerra estèril enlloc d'explicar als europeus quines són les propostes de la Comissió, quina és la resposta en definitiva europea a una tragèdia humana sense precedents. Lampedusa i la tragèdia que han viscut aquests dies els seus habitants me demostra la gran inacció d'un continent i d'un dels seus exponents, el govern europeu inexistent que sempre espera que algú que ja no existeix faci alguna cosa per girar el destí d'aquest pobre continent. Mentre això arriba, seguirem assistint a tragèdies mentre els governs europeus i la Comissió es segueixen culpabilitzant els uns als altres. de nou, una gran decepció de la nostra Europa.

dimarts, 15 de gener de 2013

2013 i la societat de la desconfiança


Els baròmetres polítics europeus han començat el 2013 amb indicadors que van degradant progressivament la confiança en les institucions, nacionals i internacionals, la classe política i de tot allò que sembla diferent al nostre univers, com la immigració.

Al nostre país les enquestes tracten de donar explicació a un univers a on es combina una crisi sense precedents a nivell econòmic amb un qüestionament de l'andamiatge institucional i una corrupció que s'ha instal.lat de forma tranversal a tota l'agenda setting de l'Estat.

El que crida l'atenció és la recent enquesta a França a poc més de vuit mesos d'unes eleccions que van ser percebudes, almenys en aquell moment de maig del 2012, com un símptoma d'esperança i de canvi a un dels països far de la UE, però també dins el marc de la Unió Europea. I en canvi l'enquesta del Centre de Recherches de Sciences Politiques ofereix unes xifres que demostren la degradació general que vivim a nivell europeu.

Reflexa l'establiment d'una societat de la desconfiança en institucions que són properes com les més llunyanes, com la Comissió o la Organització Mundial del Comerç. Un 85% dels francesos creu que la classe política els ha deixat de banda, que no es preocupa del seus problemes. I això crida l'atenció en una societat que semblava que havia posat esperances i optimisme en les darreres presidencials. Per tant, vivim tant aquí com en els països veïns una mescla explosiva que es repeteix arreu.

Hem comparat França i Espanya perquè en ambdós casos hi ha hagut eleccions recents. I en ambdós casos el canvi no ha suposat més que una major degradació i desconfiança de la política, que s'agreuja per la situació d'arrelament permanent de la crisi econòmic, social, moral i de valors que està patint Europa.

En aquest clima, en aquest espiral del buït que aprofondeix la desafeccció entre la ciutadania i les institucions i persones que els representen, es deixa entreveure que l'escletxa es va fent gran perquè la crisi i la política no fa més que retroalimentar-se sense aportar solucions.

És sorprenent, en canvi, que hi hagi hagut factors que han permès la ruptura d'aquest binomi, com el discurs soberanista a Catalunya, que ha creat un nou discurs fracturant el de la crisi, o malauradament el del retorn de Silvio Berlusconi a la política italiana, que ha creat un nou marc que entronca amb els altres períodes de govern de Berlusconi, o amb formacions neofeixistes, com a Grècia, i que han permès introduir elements de gran perill per a l'equilibri democràtic en temps de crisi, o amb països que han decidit fer el joc contrari al de la Unió Europea des del populisme insular mentre no decideix abandonar el vaixell al que torpedeja sempre que pot per interessos més que dubtosos.

Les enquestes no donen solucions, però algunes de les reaccions donen pistes de per on hi ha espais que es fan per guanyar a la societat de la desconfiança que ha vengut per quedar-se en aquesta vella Europa. Pistes algunes d'elles preocupants, però pistes.

dilluns, 5 de novembre de 2012

Europa, ens jugam alguna cosa

La cursa per l'elecció del president dels Estats Units està a punt d'acabar. Ens falten poques hores per saber els resultats després de quatre anys marcats per la crisi que va començar amb la caiguda de Lehman Brothers i que ara s'ha traslladat plenament a Europa.

Precisament Europa ha estat a l'epicentre de la campanya entre Barack Obama i Mitt Romney. I això té una importància doble pel moment que vivim, de qüestionament d'un continent que ara està més preocupat en reduir el deute que en el benestar de la seva ciutadania.

És interessant destacar que el candidat republicà ha acusat durant la campanya al president actual d'inspirar-se en la política europea per a desenvolupar tota la seva política dels darrers quatre anys.

Europa com a problema per al futur dels Estats Units, Europa com a bandera d'un president com Obama, ha estat un dels lemes de campanya del republicà. Obama ha important un model vell, contrari al somni americà, basat en la cosa pública, en la cohesió social.

Front a aquesta visió Romney com a paradigma de la privatització de la cosa pública, de l'equitat privada, d'un model a on el que té un jet privat paga menys que els seus empleats.

Davant això, Obama ha desenvolupat el projecte més rellevant d'expansió de l'Estat del Benestar d'aquestes darrers dècades, el de l'expansió del sistema d'accés a la Salut, a més de polítiques d'inversió pública per a reactivar l'economia salvant sectors com el de l'automòbil.

Dos models, i Europa al bell mig. Un president que aconsegueix ressucitar una economia amb mesures que a Europa no estam utilitzant, i un candidat que critica unes mesures que han sortit efecte però que són criticables per ser "europees".

Bé faria Europa en mirar les polítiques que ha aplicat Obama d'inspiració europea, i bé faria Romney en reconèixer que les polítiques pro-cícliques i d'austeritat estan enfonsant Europa.

En poques hores sabrem el veredicte.




dilluns, 1 d’octubre de 2012

De l'aventura europea a la Republica de Kalsruhe

El bloc del director de la Fundació Gabriel Alomar neix amb la voluntat de compartir articles, publicacions, llibres i reflexions per entendre el món que vivim en aquest inici de segona dècada del segle XXI.

I ho fem el mateix dia que ens assabentam de la mort de l'historiador Eric Hobsbawn, segurament un dels pensadors més brillants d'un segle que ell va anomenar com a "breu segle XX" en un dels seus llibres de referència.

D'ell en volem recomanar les seves memòries,  un relat en primera persona d'un segle de monstres i de la guerra, però també un segle que ha fabricat la construcció del somni europeu, de l'aventura europea en paraules de Bauman, i de la globalització que avui ens fa viure en un permanent plató en directe que converteix el qüotidià en una successió d'esdeveniments sense principi ni final.

Un segle, del que va ser testimoni Hobsbawn, que ha deixat pas a una crisi profunda del model en el que avui convivim, a una mutació d'allò que que hem conegut com a vella Europa.

I per entendre el moment i iniciar aquest bloc proposem la lectura del llibre de Jean Pisani, Le réveil des démons (El despertar de los demonios), que tan bé explica la construcció de l'Euro fins arribar a l'Europa que sembla haver oblidat les utopies de Jacques Delors per donar pas a la Republica de Kalsruhe, ciutat seu del Tribunal Constitucional  i que sembla avui el pilot de la nostra Europa.

Des d'aquí i des d'avui, compartirem amb vosaltres idees i reflexions per entendre aquesta Europa i, en paraules de Jean Pisani, i comprendre la crisi existencial en la que ha entrat després d'una crisi econòmica que l'ha despertada del seu darrer somni, el d'una moneda única que hem descobert tots que es va construir sense vertaders mecanismes polítics per fer d'Europa una vertadera unió política i econòmica com ho són Estats com els d'Amèrica.

Una Europa que retalla enlloc de construir, que manca d'un storytelling que generi il.lusió en l'imaginari col.lectiu. Que enlloc d'engrescar a fer Europa, mutila benestar sense oferir res apassionant a canvi.

Per això avui és important comprendre el nostre continent, en plena contradicció, per entendre quin és el nostre futur i el de les generacions futures.