dimarts, 15 de gener del 2013

2013 i la societat de la desconfiança


Els baròmetres polítics europeus han començat el 2013 amb indicadors que van degradant progressivament la confiança en les institucions, nacionals i internacionals, la classe política i de tot allò que sembla diferent al nostre univers, com la immigració.

Al nostre país les enquestes tracten de donar explicació a un univers a on es combina una crisi sense precedents a nivell econòmic amb un qüestionament de l'andamiatge institucional i una corrupció que s'ha instal.lat de forma tranversal a tota l'agenda setting de l'Estat.

El que crida l'atenció és la recent enquesta a França a poc més de vuit mesos d'unes eleccions que van ser percebudes, almenys en aquell moment de maig del 2012, com un símptoma d'esperança i de canvi a un dels països far de la UE, però també dins el marc de la Unió Europea. I en canvi l'enquesta del Centre de Recherches de Sciences Politiques ofereix unes xifres que demostren la degradació general que vivim a nivell europeu.

Reflexa l'establiment d'una societat de la desconfiança en institucions que són properes com les més llunyanes, com la Comissió o la Organització Mundial del Comerç. Un 85% dels francesos creu que la classe política els ha deixat de banda, que no es preocupa del seus problemes. I això crida l'atenció en una societat que semblava que havia posat esperances i optimisme en les darreres presidencials. Per tant, vivim tant aquí com en els països veïns una mescla explosiva que es repeteix arreu.

Hem comparat França i Espanya perquè en ambdós casos hi ha hagut eleccions recents. I en ambdós casos el canvi no ha suposat més que una major degradació i desconfiança de la política, que s'agreuja per la situació d'arrelament permanent de la crisi econòmic, social, moral i de valors que està patint Europa.

En aquest clima, en aquest espiral del buït que aprofondeix la desafeccció entre la ciutadania i les institucions i persones que els representen, es deixa entreveure que l'escletxa es va fent gran perquè la crisi i la política no fa més que retroalimentar-se sense aportar solucions.

És sorprenent, en canvi, que hi hagi hagut factors que han permès la ruptura d'aquest binomi, com el discurs soberanista a Catalunya, que ha creat un nou discurs fracturant el de la crisi, o malauradament el del retorn de Silvio Berlusconi a la política italiana, que ha creat un nou marc que entronca amb els altres períodes de govern de Berlusconi, o amb formacions neofeixistes, com a Grècia, i que han permès introduir elements de gran perill per a l'equilibri democràtic en temps de crisi, o amb països que han decidit fer el joc contrari al de la Unió Europea des del populisme insular mentre no decideix abandonar el vaixell al que torpedeja sempre que pot per interessos més que dubtosos.

Les enquestes no donen solucions, però algunes de les reaccions donen pistes de per on hi ha espais que es fan per guanyar a la societat de la desconfiança que ha vengut per quedar-se en aquesta vella Europa. Pistes algunes d'elles preocupants, però pistes.